La desigualtat té cara, és lletja i plena d'arrugues

Avui he passat pel super, el G20, que està situat prop de casa en el barri més popular- on s'acumula la misèria vaja- de París.

Mentre jo feia cua a la caixa dues dones s'atanssaven a cercar un cistell. Anaven separades i penso que representen bé la cara del barri. Les dues dones no durien tenir més de 45 anys. Les dues molt primes, amb els cabells bruts i una cara plena d'arrugues i poca salut.

Una d'elles portava a la mà els productes dels "pobres" que són d'una marca que irònicament es diu: "Belle France".

En resum, aquestes dues dones feien mala cara i eren lletges. La lletjor no els hi pertany però ha vingut a posar-se en els seus rostres, marcar-les i recordar-nos que la desigualtat té cara, un tipus de cara, és cara.

Per tots aquells que diran: "bé, això de la lletjor és qüestió relativa..." ep! no problem! els convido a vanir al barri i passar un stage de "bellesa relativa" on caldrà que treballin el look de la pobresa.

Pels que com un il-lustre alt funcionari s'exclamen: "Home, no n'hi ha per tant, almenys al nostre païs no hi ha gent morint-se de gana pels carrers. Deixem d'exagerar!". Certament, la misèria no mora de gana ja que les rentes mínimes l'alimenten. Els parias no moren de gana però ostres la "Belle France" no acaba ni amb les arrugues ni amb la mala cara.

 

Llibre crític sobre polítiques europees de la diversitat

Ja el teniu!

Ha aparegut un llibre molt interessant sobre les polítiques de la diversitat a Europa.

El llibre és un llibre col-lectiu d'autors que s'inscriuen en les corrents crítiques en l'anàlisi del racisme d'Estat.

Es un llibre excepcional car en corren pocs sobre el racisme d'Estat i amb aportacions tan diverses- autors de més de 10 països-.

I a més, sense voler ser pesat, hi ha un article meu.

The politics of diversity in Europe (2008)

Author(s) :		Gavan Titley and Alana Lentin
ISBN		978-92-871-6171-0
Format :		16 x 24
No. of pages :		198
Price :		€ 25 / US$ 38
Available

 

El podeu comprar a: www.book.coe.int

Salut!

centres de retenció detenció)

Res! només informar que Europa hem decidit des de fa un temps tancar els immigrants en centres anomenats de detenció.

Són uns llocs- antigues casernes, albergs, dispensaris...- on tanquem els immigrants i no els deixem sortir tot esperant que es resolgui per via judicial la seva situació. això implica que són una espècie de no man's land on només es vigent el dret humanitari. Es a dir, on només les lleis de mantenir-se en vida- menjar, beure i anar al lavabo- i el dret a la vida- no ser assassinat- són vigents. La resta de drets- civils i polítics- no existeixen.

 Si voleu estar informats del que fem amb els immigrants aneu a veure la millor pàgina web sobre el tema: www.migreurop.org

Hi trobareu la localització dels centres de retenció a Europa i a Barcelona- just al costat de la Model-.

Res més, seguim construint un món millor entre tots amb optimisme i Carme Chacón!

Buenas noches y buena suerte.  

Benet

En Benet ha mort.

Ahir veient l'entrevista a TV3 feia fredat veure les delcaracions de l'històric polític dient que ningú l'havia consultat en el procés de confecció del nou Estatut.

Tot seguit després sortia a TV3 en Puigcercós.

Veient els dos personatges, la veritat, és que em sembla que no hi ha comparació.

El primer parlava amb pau, serenitat i passió. El segon ho feia amb angoixa, nervis i falsa tranquil-litat.

Jo ho sento molt però em crec al primer i no em crec gens al segon.

Ara que sabem que l'Estaut es va fer sense consultar a en Benet, és a dir, a la pau, serenitat i passió i el van fer els angoixats, nerviosos i falsos tranquils la veritat és que la sensació és de tristesa.

En Benet ja se n'ha anat, ara queda el que queda.

Bona sort!

Jocs Olímpics

Seran Els Jocs de Beijing la nova oportunitat per la dissidència o són més aviat un indicador de les sensibilitats morals contemporànies?

 Suposo que ja esteu al corrent que els esdeveniments del Tibet, bé millor dit, l'atenció mediàtica als Tibet està fent que es comenci a parlar de boicot als JJOO de Beijing.

Sarkozy ha dit avui que totes les possibilitats estan obertes.

No deixa de ser curiós, no?. una situació que porta 50 anys enquistada és de sobte una situació intolerable, innaceptable...

Sembla que la nostra sensibilitat moral només es desperta, doncs, quan la tele ho deicideix. Però això ja ho sabiem, no?

El que és més sorprenent és que hi ha una espècie de consens generalitzat a nivell global sobre el caràcter innaceptable de la situació. O sigui que tots ens retrobem de sobte identificats amb el Tibet. Des del nostre estimatSarkozy fins al venedor de verdures del mercat al costat de casa passant pels locutors de ràdio més coneguts aquí a França.

Què desperta el Tibet que federa ade manera tan nànime a la gent?

A mi em sembla que ha de ser una barreja de misticisme modern canalitzat pel Dalai Lama- fa reunions al Sant Jordi amb 20.000 persones que paguen 23 euros per veure'l- alhora que una espècie d'identificació amb el "petit" que ens devem sentir tots davant el "gegant" xinès.

La llàstima d'aquesta nova sensibilitat moral és que de Dalai Lama només n'hi ha un i de "gegant" xinès un altre. Què han de fer la resta de parias de la terra per despertar la sensibilitat global que mobilitza a governs del món sencer?

 

Maig del 68

Maig del 68!

 Durant aquest any 2008 se celebra el 40è aniversari del maig del 68.

Tota una sèrie de llibres estan apareixent per narrar el que foren aquells dos mesos de maig del 68 que varen canviar mnoltes coses.

Una de les coses que van canviar fou la introducció i extensió d'una ideologia autoautoritària que va influenciar tota Europa. A Catalunya moltes polítiques i evolucions polítiques s'expliquen per l'arribada d'aquesta ideologia antiautoritària. Un dels exemples més clars és l'evolució de les polítiques socials cap a accions socials i menys cap a polítiques. Es a dir, molts militants aintiautoritaris deixen el camp de les institucions i es concentren en "l'acció". Aquesta acció vol actuar des de la base- autogestió...- i va deixant via lliure en el camp polític per tal que aquest oblidi que les polítiques socials són polítiques davant de tot. El resultat és un sector social molt extés però molt depenent de subvencions públiques i unes polítiques socials que són accions de suport al terreny i no visió, planificació, canvi tal com correspon a la política.

O sigui, recomano llegir sobre els motors ideològics del maig del 68 ja que a mi m'ha servit molt per entendre realitats molt contemporànies.

Salut!

 

Famós cerca vetllador etern

Viu ràpid, Mor jove i deixaràs un cadàver bell.

Sembla que aquesta divisa de l'hedonisme pop dels anys 60 i 70 ha construït grans mites que ara jauen en famosos cementiris arreu del món.

Jim Morrison jau a París al cementiri de Père Lachaise. Ahir vaig decidir anar-hi a fer una volta. Després de circular una bona estona entre tombes, turistes i ventades vam arribar a la tomba del Jim. No ens va caler mapa per trobar-la car vam veure una quants joves agrupats que ens indicaren el lloc cercat.

La meva sorpresa va ser que just darrera el grup de joves que prenien fotos amb el telefon a la tomba- austera- del Jim, hi havia un senyor que feia de guarda de seguretat. Si! la tomba d'en Jim Morrison té un guarda de seguretat. La pregunta és: Què vigila?

No ho sé, no sé què deu vigilar, però vaig trobar poètic que es vigili un mort. Potser aquesta situació pot donar idees als insertors laborals que treballen per donar idees de feina a la gent que no en troba. I si poséssim un vigilant per a cada famós mort? imagineu quants llocs de feina nou!

Res, només era una idea, no?    

 

El turista

Divendres passat em dirigia cap al Museu del Quai Branly de París. Un museu excel-lent centrat en objectes rituals utilitzats a Oceania, Africa, Asia i Amèrica. Excel-lent edifici del Jean Nouvel que no deixa de surprendre amb les seves obres i excel-lent exposició, que malauradament, en la seva concepció peca d'un xic d'exotisme car oblida que Europa també és una cultura amb objectes rituals. O sigui, que sembla que els rituals només siguin dels altres, un "altre" que mirem com allò diferent d'allò que no posem al museu car és el "nornal".

Tot sortint del museu vam presenciar, amb els meus amics Joan i Anna, una escena protagonitzada per un dels objectes rituals d'aquesta ètnia que som els turistes: les càmeres de fotos. Mentre una manifestació demanant justícia i llibertat pel Tibet  s'apropava cap al Pont d'Iena- just davant la Torre Eiffel- desenes de policies habillats com Robocops vigilaven els manifestants amb cara de pocs amics. Just a una desena de metres s'agrupaven centenars de turistes que aliens als policies i als manifestants es feien fotos sota la Torre Eiffel preocupats que se'ls reconegués bé sota aquesta torre de ferro. Alguns d'aquests turistes atrets pel soroll i color de la manifestació- desenes de banderes tibetanes- enfocaven les seves càmeres cap als manifestants i aprofitant l'ocasió feien també fotos als policies "Robocop".

 Un cop fetes les fotos a aquest espectacle inesperat, els turistes tornaven a les seves tasques d'enquadrar correctament la famosa Torre Eiffel. Alguns, enfilaven el camí del museu del Quai Branly per anar a veure més "espectacle": el de les cultures d'altres continents. Al final del dia  les càmeres hauran recollit allò que era aliè a aquell que feia la foto. Quan més aliè, més fotografiable. No deixa, doncs, de surprendre'm aquesta figura del turista que és als llocs sense ser-hi i que s'emporta els llocs on ha passat en un aparell molt petitet- cada cop més-. Llocs que desarà en albums perduts en alguna estanteria al costat d'altres albums d'altres llocs on també va passar i va veure coses que li eren alienes i que mereixien, per tant, figurar en algun dels albums.      

Vist des de fora, em sembla, doncs, que caldria reclamar als responsables del museu del Quai Branly que incorporessin a l'exposició videos de turistes i les seves relacions amb aquest objecte ritual que fan servir per caçar allò que els sembla extrany.

PS: El museu del Quai Branly s'havia de dir Museu de les "Arts Primeres", però es va excloure aquest nom car contenia connotacions evolucionistes. Potser que quan hi introdueixin la secció "turistes" si que podran finalment anomenar-lo com havien pensat en un principi. 

Avui

Cardús a LaVanguardia,

 Avui he trobat que no calia afegir res a les paraules del Salvador Cardús aparegudes a LaVanguardia del 19 de març de 2008.

Bona lectura:

" Porque la superficialidad, en la ignorancia, en la banalidad o en el relativismo es donde se cuece la intransigencia. Si fuera cierto que vivimos en una sociedad líquida, deberíamos añadir que la pueblan aguas torrenciales. En cambio, es en la fuerza del carácter, en la búsqueda de la certeza y el compromiso con la verdad, también en el cultivo de la belleza de las formas, que se construye un mundo mejor, más habitable, más justo, más razonable."

Bon dia a tothom.

4 milions

4 milions d'iraquians han deixat el seu país des de l'inici de la invasió americana, anglesa i espanyola ara fa 5 anys.

Si a això hi sumem la destrucció urbanísitca, d'infraestructures, paissatgísitica i el milió de vícitimes civils ja tenim el menú fet.

5 milions de persones menys, caos i guerra.

Amb aquest panorama contrasta la vida de les tres persones que van decidir la invasió. Sr. Aznar viu una vida de rentista amb el sou que li pertoca en tant que ex-president de l'Estat, jugant al golf i fent alguna que altra conferència on afirma coses tan interessants com que a ell ningú li ha de dir si ha de beure o no quan condueix.

El Sr. Blair, després de retirar-se per la porta gran de la política descansa amb el mateix sou d'ex-president i segurament reflexiona sobre quin càrrec internacional acceptarà per seguir la seva gran carrera: president del FMI, del Banc Mundial...let's see.

 Finalment, el Sr. Bush va abandonant el poder sense fer soroll i ja deu estar decorant el seu ranxo de Texas per acollir els grans amics que ha fet al llarg de la seva vida presidencial: Blair, Aznar...

Mentre els tres viuen de rentes 4 milions d'iraquians cerquen les seves a l'estranger com a simples immigrats i 1 milió viu de rentes sota terra, les rentes d'eternitat que els hi han proporcionat les bales d'aquells que continuen jugant al Golf.