Robots

Les escoles franceses no paren de penjar pancartes a les parets dels seus patis i és que amb en Sarkozy no guanyen per pintura i teles.

Ara totes les escoles han decidit de penjar uns cartells on diuen que no volen nens robots, i és que el M. Sarkozy ha decidit que cal tornar a la vella escola, la de la disciplina, l'ordre i la pedagogia del aprendre de memòria.

Si, si no és broma. Ara el centre de l'aprenentatge serà el francès i les matemàtiques i mètodes basats en la repetició i la memorització.

El més divertit és que aquest tipus de Sarkozades generen reaccions oposades i avui he tingut el plaer de veure a la façana d'una escola uns pòsters on es citava Sant Agustí en aquella santa frase: Mentre hi hagi propietats hi haurà guerres i injustícies.

Amen

maquillatge

En ZP ha guanyat i no és extrany tenint davant als recalcitrants del PP. Ja veurem que passa quan els més lliberals del PP ocupin la primera fila del partit i el poble- concepte que no té realitat- pensi que aquests del PP són "cools", relaxats i oberts- com en Sarkozy-.

Mentrestant, tenim un govern socialista.

El ZP té una estratègia d'imapcte, és a dir, posar dones al capdavant dels ministeris, establir lleis molt lliberals en el camp social- matrimonis gays...-. No oblidem que ZP creu en la filosofia política de Petit, un nou gurú de la tercera via- ni comunisme ni caputalisme a ultrança-.

Aquesta tercera via, no obstant, té molt de maquillatge i poc de fons. Es a dir, el maquillatge ens fa més guapos o guapes, oi? o així es considera socialment. Així, quan hem dormit malament una mica de maquillatge amaga les ulleres...

Aquest maquillatge ajuda a viure, és veritat. No obstant, el maquillatge cal treure'l a la nit car espatlla la pell.

I quan el treiem les ulleres segueixen presents.

Molt bé, des que el ZP està al poder algú em pot dir si les lleis estabertes als 80 sobre la flexibilitat del mercat laboral i que varen instaurar els contractes temporals, el treball temporal han estat tocades? no!

Hi ha hagut una reflexió sobre si viure de la manera en què ho fem és la millor manera- creixement basat en l'economicisme, el treball intensiu, el consum com a base del funcionamwent social...-? no! 

L'educació ha esdevingut un element alliberador de les potencialitats de l'individu- capacitat de discernir, coneixement basat en el treball i ajuda mútua...-? no!

Voleu més exemples? Podriem fer una llista llarguíssima però no cal.

Em sembla que arriba el moment d'una nova política, bé, d'una política que ho sigui. Cal depassar els partits existents, ja no són portadors d'esperança ni de somni, sinó d'estancament.

No m'agrada jugar al visionari, però penso que necessitem somnis i em sembla que si no en els muntem nosaltres aquests seran substituits per malsons.

bona nit! 

aposta

Aquesta setmana tenen lloc a França tres manifestacions a nivell nacional:

1. Commemoració i denuncia del passat colonial

2. Contra la reforma de l'organisme de recerca científica francès: CNRS

3. Contra la reforma de l'ensenyament secundari basat en suprimir llocs de profe i augmentar la càrrega horària dels que ja hi ha.

Són tres manifestacions que s'afageixen a un moviment nacional dels sense-papers que treballen iu que s'han proclamat en vaga fins que se'ls regularitzi. El moviment s'ha extès a tot el païs.

Aquestes 4 dissidències a nivell nacional són claus i tenen un gran abast car signifiquen la crisi del règim Sarkozy, car són 4 moviments nacionals i multitudianris.

A Catalunya penso que no se n'han fet ressò. Per què?

En canvi tenim imatges dels morts a la Xina. Sembla que només els morts mereixen l'atenció dels mitjans, serà perquè ja s'han mort?

Segurament.

La mort és notícia car el mort no pot explicar les misèries a les que el van sotmetre els poders hegemònics, els media entre ells.

 

ocupem

Us passo un comunicat de prtemsa que la poremsa no publicarà mai sobre els sense-papers francesos han decidit fer després de decidir que les seves viodes no valien res si no passaven a l'acció i ocupaven els seus llocs de treball per reclamar que la seva vida els pertany i que estan dispòsats a tot per defensar la seva dignitat d'éssers humans.

I si comencéssim a ocupar-nos d'allò que no ens manlleva la dignitat?: explotació, sexisme, micro-violències en les relacions que tenim... 

 -------------------------------------------------

 

   20ème jour d'occupationNous, Hadji, Moussa, Simbala, Souleymane et Madikoulé  

 occupons lerestaurant Charlie Birdy, 124 rue de la Boëtie,  

   Paris 8ème. Nous noussommes mis en grève depuis le  

 20 avril avec le soutien de l'UnionSyndicale Solidaires et de la CNT   

  (Confédération Nationale du Travail)pour obtenir un  

 titre de séjour avec autorisation de travail.   

  Très fatigués après 20 jours à dormir sur place,  

 nous maintiendrons notrelutte jusqu'à l'obtention de nos papiers.   

  Nous n'avons plus le choix,nous sommes travailleurs,  

 et sans-papiers. Nos dossiers sont partis à la Préfecture, et nous   

  attendrons jusqu'à notre régularisation. 

 Avec les organisations syndicales qui nous soutiennent,  

 nous appellons à la régularisation de tous   

  les sans-papiers.______________________________________________   

i ara què?

El Barça ja no guanyarà res! uff! i ara que ja no podrem saber les vides íntimes dels jugadors i així poder explicar per quina raó no han guanyat tot. Ara ja no sabrem si en Ronaldinho sortia per la nit, car tots sabem que els brasilers tots són iguals no?. No sabrem si en Márquez menjava tacos i cantava ranxeras enlloc d'entranar-se.

 Quina llàstima, ens quedarem sense saber totes aquestes qüestions tan importants.

Si algú em llegeix, algú dirà, "home a mi m'agrada saber notícies del barça i no hi ha res de mal". Cert, no hi ha res de mal i això és el tema.

 Es un tema sense importància, sense substància i apassiona, és preocupant o no?. Mentrestant sabem que en Ronaldinho surt molt però no sabem, aposto ningú del que llegirà aquest blog, no sap quina ha estat la darrera llei tramitada al congrés dels diputats, ni la política econòmica del govern central, ni les modificacions en la llei d'immigració, ni...

Ostres, no ho sé... moralitzar és un rotllo, no? però ostres és fort, no?

Potser el senyor X no ha de saber la darrera llei tramitada al congrés de diputats, però és que penso que poques organitzacions socials estan al corrent i és que al nostre païs el silenci és una pràctica política corrent.

Tschussss...calleu, calleu que parlen dels fitxatges del barça per l'any vinent!

noves cares

En Zaplana i l'Acebes se'n van.

"Uf!" diran alguns, "ja era hora!" diran els altres.

A mi aquets moviments em fan por car em fan pensar a les meves males experiències amb els veins.

Fa uns anys tenia com a veina una senyora que des del primer dia es mostrà hostil amb mi car jo era estranger- a França-.

Aquesta senyora va mostrar les seves cartes enviant-me la policia a casa la segona setmana de la meva instal-lació car, segons ella, feia molt de soroll als vespres. La tecera setmana jo ja tenia ganes d'assassinar-la i, era evident, que mai seriem amics.

Al caps d'uns mesos i de cops d'escombra i trucades a la policia em va acabar la paciència i vaig anar a amenaçar-la. La guerra estava declarada i no hi havia dubtes, o ella o jo.

La cosa va acabar amb una baralla a cops de puny amb el seu fill i amenaces en tots els sentits. Després d'aquesta lamentable episodi, el silenci ens va instaurar entre nosaltres i va durar fins que vaig mudar-me.

La meva veina era com l'Acebes i en Zaplana, només la guerra podia esdevenir el mode de regulació entre nosaltres.

Al cap d'un temps vaig anar a viure amb un amable i generós company de facultat en un altre pis. En un principi la seva generositat, capacitat d'escolta i solidaritat no em van fer dubtar ni un moment que compartir pis amb ell seria una bona idea.

Aquesta bona idea es va anar convertint en malson a mesura que passaven els mesos. Aquells solidaritat i amabilitat es convertiren amb el temps en xantatge i retrets.

Els somriures, en gelos i crisis emocionals.

El conflicte es convertí en tabú car quan la situació arribava a la crisi ell instaurava el diàleg com a mètode de resolució.

La conviència va acabar una nit d'estiu on jo decidit a establir la guerra com a mode de regulació d'aquella situació falsament tranquil-la no vaig trobar oponent car aquest decidí marxar del pis mentre jo no hi era i deixant un silenci que sempre més m'acompanyará.

Em fan por, doncs, aquestes noves arribades al capdavant del PP de gent amable, somrient i aparetment més civilitzades que els dos malalts mentals que se'n van. Noves formes per una mateixa classe social i política només poden anunciar mals temps basats en la confusíó, elñ xantatge i una fugida com a solució. A vegades la confrontació és l'únic mètode de relació que permet un equilibri sa.

   

 

Què és una sèrie? (2)

La sèrie necessita per exisitir de ser reconeguda com a tal.

Es a dir, cal un observador extern que porti un acte de reconeixement per fer-la existir.

Però la sèrie sempre està abocada a ser objecte d'extermini?

El fet que sigui reconeguda és condició necessària per l'extermini però no suficient. Cal un acte positiu pel que reconeix la sèrie d'eliminació de la mateixa. A aquest acte positiu li es necessari una condició suplementària per poder exercir l'eliminació que és el control de les fonts de poder que permetin executar l'extermini de la sèrie.

Altrament dit, cal una voluntat de negació de la sèrie i una capacitat de negació de la sèrie.

L'extermini implica negació de la capacitat d'acció de la sèrie, entenent com a acció tota potencialitat començant per la de viure biològicament.

Des d'aquest punt de vista la dissidència implica la oposició organitzada a aquesta negació de la potencialitat individual o col-lectiva per part d'una instància que pot reconèixer una sèrie i té capcitat per exterminar-la simbòlicament o material.

La dissidència, és doncs, reivindicació del dret a exercir les potencialitats i, és doncs, acció positiva que no implica cap tipus de negació de les potencialitats d'altri i s'oposa ala possibilitat de negació de tota potencialitat.

una mort més. Gràcies Sr. Hortefeux

Un altre suïcidi d'una persona tancada en un centre de retenció per "sense-papers".:

   Il y a quelques jours, 

  la liste Terra diffusait  

   le témoignage de NgajuiFosso  

 à propos d'une expulsion vers le Cameroun   

  sur Brussels Airlines.Ebenizer Folefack Sontsa  

 devait être expulsé ce jour là.   

  Il s'est suicidé il y a quelques jours au centre fermé de Merksplas,  

 où il était depuisplacé à l'isolement.   

   Ps: Qui pagarà per aquestes morts? Qui n'és el responsable directe?   

   Juristes, moveu el cul!   

Sèrie

Què és una sèrie?

 Una sèrie és un conjunt d'objectes o éssers que malgrat tenir corporeitat diferenciada són idèntics uns dels altres.

Els objectes o éssers de la sèrie són una sèrie perquè són iguals tot essent diferents. No obstant, és la condició de ser igual que els fa formar part de la sèrie.

Alguns exemples de sèries serien: els jueus en el discurs nazi, tot ésser objecte  de discurs racista/sexista o tot altre discurs homogeneitzant.

Ser inclòs en una sèrie implica ser eliminat en tan que unicitat i incorporat en una globalitat, pensat com a una altra cosa que un mateix.

Els actes de l'ésser serialitzat no poden ser pensats que com formant part de la sèrie i, per tant, la serialització elimina la potencialitat actuant de l'ésser serialitzat. No hi ha acció possible, sinó que l'acció es convertida en reacció pròpia de l'individu que pertany- en tota la força del verb ppertànyer- a la sèrie i no a si mateix.

La serialització exclou qualsevol possibilitat d'ésser fóra de la sèrie i, en conseqüència, exclou l'ésser unitat.

Aquest és el primer pas per poder pensar l'eliminació d'un ésser car nó és més que la manifestació d'una sèrie d'éssers iguals, té, doncs, un valor relatiu.

La possibilitat d'eliminar la possibilitat d'eliminació d'un ésser passa per la impossibilitat de serialitzar la unicitat.

Tot procés en el sentit contrari, és un pas cap a l'extermini.