Vida i mort

L'altre dia en ple metro parisi un senyor anava recolzant-se per les parets i caient tot gemegant.

El senyor en un moment precis es posà la mà al cor i cridà fort com si d'un atac sobtat de cor es tractés.

De sobte, dos o tres viatgers correren cap al senyor i deixant de banda tots els protocols de formalitat propis del pais intentaren ajudar-lo. Un, inclus, l'agafà en braços saltant-se el tabu del contacte corporal tan extés per aquestes contrades.

 

Aquest esdeveniment em va fer pensar que per un moment la vida emergia en el metro parisi. Per un moment,  protocols de formalitat,  codis d'educacio, tabus desapareixien. La fredor habitual moria per deixar pas a la vida. 

La llàstima és que aquest moment de vida apareixia en el moment de la mort.

Em sembla que cada cop més estem propers a la vida només en moments o situacions extremes, només qun la mort se'ns apropa.

Ostres! i si decidissim apropar-nos a la vida abans que la mort truqui a la porta?

La mort no truca mai dues vegades, una li es suficient.