Un cafè Lillois

Dimarts prenia un cafè en un bar prop del centre de la ciutat francesa de Lille.

Sense esperar-ho una senyora de 74 anys, que estava a uns dos metres, començà a parlar amb la cambrera sobre la necessitat de revolta davant la política de M. Sarkozy. La senyora advertia que calia estar preparat per soportar els cop d'amatrelladora de la policia.

La senyora deia que les ametralladores de la policia sempre estan presents tot i que no les veiem. Jo vaig mirar-la i li vaig donar la raó.

Es va aixecar i em vingué a veure.

Vam xerrar una estona i em recordà que el seu pare sempre li deia quan ella era petita que només una vaga general permetria que ells visquessin millor. La seva mare, minyona en una casa de "senyors", li deia que el seu pare tenia perdals al cap i que sempre hi havia hagut rics i pobres i sempre n'hi hauria.

La senyora prometé a sa mare que un dia escriuria sobre la vida de minyona que havia viscut i que en tot cas potser sempre hi hauria rics i pobres però que ella no es conformaria de ser-ho i per poc que pugués diria que ser pobre no és divertit i que mai es cansaria de cridar als quatre vents que l'explotació existeix.

Així ho va fer el dimarts 22 d'abril en un cafè de Lille als 74 anys.

Maleît, doncs, el silenci dels que callen. 

 

Art en dissidència

Alguns no es conformen i diuen no en la seva pràctica pública. D'altres, avancen i es queixen en privat. En Goya- malgrat molts moralismes- decidí dissidir en públic i denunciar a aquells que, potser es queixen en privat, però en públic somriuen i caminen mentre vagin tirant en aquest aiguafort que es diu "La corrección".

Goya, chapeau.

 

 

PS: En aquesta categoria que he creat: "arts en dissidència" anireu trobant artistes dissidents. S'accepten propostes.

Descansin en pau

El dia 7 d'abril se celebrà erl 14è aniversari del començament del genocidi tutsi a Rwanda.

Per celebrar-ho activistes han omplenat de tinta vermella les font de la plaça del Trocadero a París.

Aquesta tinta no era per recordar el genocidi si no que tenia com objectiu recordar que la sang vessada al 1994 tingué com a còmplice al govern francès del moment.

Sembla que el gpovern francès mantenia una forta relació amb el govern rwandès del moment i evitar intervenri durant el genocidi per raons completament desconegudes malgrat els avisos que tenien de la inevitable massacre que es preparava.

Amics, doncs, de corvata i palau felictats per aquest aniversari gloriós. (Per cert, nomñés és un de tants dels que podem celebrar aquí a França: guerra d'Argèlia, assassinats de manifestants immigrants al 1982, tres morts en el darrer mes de sense papers intentant escapar a la policia).

 

vive la République!

Jocs Olímpics

Seran Els Jocs de Beijing la nova oportunitat per la dissidència o són més aviat un indicador de les sensibilitats morals contemporànies?

 Suposo que ja esteu al corrent que els esdeveniments del Tibet, bé millor dit, l'atenció mediàtica als Tibet està fent que es comenci a parlar de boicot als JJOO de Beijing.

Sarkozy ha dit avui que totes les possibilitats estan obertes.

No deixa de ser curiós, no?. una situació que porta 50 anys enquistada és de sobte una situació intolerable, innaceptable...

Sembla que la nostra sensibilitat moral només es desperta, doncs, quan la tele ho deicideix. Però això ja ho sabiem, no?

El que és més sorprenent és que hi ha una espècie de consens generalitzat a nivell global sobre el caràcter innaceptable de la situació. O sigui que tots ens retrobem de sobte identificats amb el Tibet. Des del nostre estimatSarkozy fins al venedor de verdures del mercat al costat de casa passant pels locutors de ràdio més coneguts aquí a França.

Què desperta el Tibet que federa ade manera tan nànime a la gent?

A mi em sembla que ha de ser una barreja de misticisme modern canalitzat pel Dalai Lama- fa reunions al Sant Jordi amb 20.000 persones que paguen 23 euros per veure'l- alhora que una espècie d'identificació amb el "petit" que ens devem sentir tots davant el "gegant" xinès.

La llàstima d'aquesta nova sensibilitat moral és que de Dalai Lama només n'hi ha un i de "gegant" xinès un altre. Què han de fer la resta de parias de la terra per despertar la sensibilitat global que mobilitza a governs del món sencer?